Un monstre que s’ho menja tot

Foto: COE / Nacho Casares

Foto: COE / Nacho Casares

Por deferencia a los lectores no catalano-parlantes: mis disculpas de antemano pero no existe traducción del reportaje. Por el contrario, como somos (de momento, trabajando estoy para que cambie) una comunidad reducida, me ofrezco a ayudaros en la comprensión lectora del texto si estáis interesados en degustarlo.

Fa uns mesos em van oferir la possibilitat d’escriure un reportatge sobre el tractament dels mitjans de comunicació de l’èxit del waterpolo femení post-Jocs Olímpics. Després del rebombori registrat per la plata que van aconseguir les noies de Miki Oca, setmanes després i encara avui ningú ja no parla de waterpolo. Tret d’algunes excepcions, com bé s’encarrega de resumir un dels partícips d’aquest reportatge i que porta aquest esport no només com a bandera de la seva professió, sinó també a la seva sang; en Dani Pajuelo.

Aquesta situació no només la pateix el waterpolo. Són tots els esports i esportistes femenines, en general, així com totes aquelles disciplines que no tenen res a veure amb el futbol, i en menor mesura el bàsquet; tret d’aquells que tenen el cognom Nadal, Gasol, Alonso i para de comptar. Hi ha milions, milers de milions d’esportistes en tot el món, professionals o amateurs, que practiquen cada dia la seva passió i s’hi dediquen amb tota l’ànima. Alguns tenen la sort de poder viure d’això, d’altres (la gran majoria) ho han de compaginar amb altres treballs, estudis, etc.

Hi ha una frase de Ryszard Kapuściński que diu: “Cuando se descubrió que la información era un negocio, la verdad dejó de ser importante”. I aquesta és la crua realitat de tots aquells esportistes que practiquen el seu esport per passió, i que mai podran competir amb el negoci del futbol, l’NBA o la Fòrmula 1. I no vull dir amb això que els esportistes professionals que amassen grans fortunes no facin la seva feina amb passió, probablement molts sí. Però és molt diferent gaudir, competir i dedicar-te a la teva passió sent jugador de Primera Divisió de futbol a fer-ho com a waterpolista d’un petit club del Vallès Occidental.

El suport dels mitjans de comunicació juga un paper fonamental en tot això. I també ells, nosaltres, participem activament en aquest circ encebant el gran monstre del futbol i oblidant-nos de tota la resta, a qui només donem veu, pàgines i minuts quan l’esport rei ens deixa orfes per vacances. Només en aquell moment girem el cap i busquem la col•laboració d’aquells a qui hem donat l’esquena durant mesos, amb la intenció de no afeblir el nostre negoci fins que torni la nostra petita bestiola, la mà de Mides de les nostres redaccions.

Doncs bé, sota aquestes directrius vaig intentar escriure en aquest reportatge la situació que pateix el waterpolo femení cada quatre anys, si no més. L’èxit, amb majúscules, de la selecció espanyola a Londres va ser el plat principal del menú informatiu dels mitjans de comunicació durant dies, i avui dia ni tan sols apareix a la carta. Gràcies a tots aquells que van col•laborar-hi i espero que us agradi. Podeu descarregar-vos les pàgines del reportatge, titulat ‘Heroïnes durant quinze dies’, en format PDF fent ‘click’ en el següent enllaç.

Reportatge ‘Heroïnes durant quinze dies’

Per llegir el número complet de la Revista Claror, podeu fer-ho mitjançant aquest enllaç.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s